Top 2012

2012. Els millors discos internacionals

I fins aquí les llistes musicals. Amb la joia de la corona, el rei de reis, la llista dels millors discos que s'han editat arreu del món. Dit això, permeteu-nos una petita reflexió, amb això d'arreu del món, ja que més aviat s'haurien de dir del món anglosaxó i el seu radi d'influència, que és bàsicament tot Occident. Amb alguna honrosa excepció, aquesta llista reprodueix, amb tota la modèstia del món, el que ha donat el 2012 en el marc del pop i els gèneres adjacents. Som conscients del biaix que significa, però la nostra pretensió no és cap altra que de la resta de petits i grans mitjans d'emmirallar la que ja ha arribat a ser, per sort o per desgràcia, també la nostra pròpia cultura, per assimilació. No ens amaguem d'una cosa, de reivindicar els discos que per les raons que siguin han passat desapercebuts i mirar d'oferir, amb més o menys èxit, d'aquells discos a bastament ressenyats arreu. En el fons, però, la raó és una, és fer gala dels gustos d'A Viva Veu, que no són millors que els dels altres però són els nostres. Passeu i gaudiu-ne.

 

1. WOODS "Bend Beyond"
Woodsist

"Cali in a Cup" va ser la cançó seleccionada de Woods per aparèixer a dalt de tot de la llista de les millors cançons del 2012 però no hauria estat cap gran error triar-ne una altra d'aquest disc. La mateixa que dóna nom a l'àlbum, "Bend Beyond", resum del que són Woods en un sol tema, psicodèlia i melodia, o bé "Is It Honest?", amb un fantàstic joc vocal de Jeremy Earl, o bé la dolça "It Ain't Easy", o l'amagada al final "Impossible Sky",... No podríem acabar i enumeraríem totes les cançons. Afirmar que "Bend Beyond" és el disc que compila el bo i millor de Woods seria tan agosarat com concloure que amb aquest disc la banda de Brooklyn ha fet un pas endavant cap a instal·lar-se en la cançó pop com a imatge de marca. Seria agosarat però no deixa d'haver-hi una mica de veritat, i de mentida, clar. De veritat perquè amb aquest àlbum de portada estranya i atrevida Woods han fet el que han fet sempre, mesclar l'electricitat de la psicodèlia amb l'acústica de la melodia; i de mentida perquè no és que Woods enllesteixin aquí tot el que saben fer. Amb la perspectiva que ofereix un nou disc respecte l'anterior, pren llum la idea que ja fa molts anys que el grup ha estat avisant a cada nova entrega el que faran a continuació, com una mena d'evolució esglaonada. A "Songs of Shame" (Woodsist, 2009) acomiadaven la baixa fidelitat més extrema amb la que s'havien donat a conèixer als àlbums anteriors i facturaven les que possiblement siguin encara les seves tres millors cançons de pop melangiós, "The Number", "Rain on" i "To Clean", però el que respirava el disc era psicodèlia forestal. A "At Echo Lake" (Woodsist, 2010) la psicodèlia prenia un relleu menor i el pòquer de cançons que l'obrien confirmaven Jeremy Earl com un autor de melodies i versos gairebé majestuós. Amb el següent "Sun and Shade" (Woodsist, 2011), mantenien el nivell melòdic i tornaven a donar un protagonisme als passatges de guitarres delirants i explicitaven una dicotomia amb el sol i l'ombra que a "Bend Beyond" té en "Cali in a Cup" com a referent assolellat però que, per comparació, sotmet el disc sencer en una nostàlgia d'una cosa que possiblement no hagi existit mai.

Ja fa molts anys que sabem que la vida es fa difícil, però hi ha gent com Woods que, encara que ho recordin constantment i es presentin com patidors de mena, tenen un optimisme melancòlic que fa que les complicacions s'empassin millor. I encara que les lletres siguin imatges boiroses, impressionistes, plenes de metàfores i d'un univers tan estrany com el de Jeremy Earl. El seu falset explica unes històries d'interpretacions múltiples, però que dibuixa uns traços prou clars per, de cop, com qui triga un any per veure una figura en una pintura surrealista, creure entendre'l. Woods sempre tindran una cosa nova a oferir a cada nova escolta. Un dia serà la final "Something Surreal", en una posició estimada per la banda, que sempre hi reserva unes perles d'atenció, la que imaginarà noves analogies d'uns tipus que, sí, són de Brooklyn, però tenen saba a les venes. Eduard Gras. [spotify]

2. SWANS "The Seer"
Young God

Michael Gira ha reconegut en algunes entrevistes que va sentir la necessitat innata de ressuscitar Swans després de quinze anys d’inactivitat perquè el seu cos li ho demanava. Amb Angels of Light s’havia estancat i afirma que necessitava tornar a sentir la intensitat aclaparadora de Swans a la pròpia pell de nou. Després d’aquest període de silenci, arribava, ara fa dos anys, “My Father Will Guide Me Up a Rope to the Sky” (Young God Records, 2010) i tot seguit, aquest 2012, ha arribat “The Seer”, la continuació de la discografia d’aquesta emblemàtica banda novaiorquesa, imprescindible per entendre el traçat de la història de la música underground. Amb la nova entrega, Michael Gira pretenia cercar quelcom transcendent, i a fe que ho ha aconseguit. Si més no amb la intensitat que transmet “The Seer”, un doble disc amb cançons que sobrepassen la mitja hora i que en directe es tradueix en un xou de més de dues hores. Malgrat la sonoritat pesada, densa i monolítica, els que combreguen amb l’estil no s’incomodaran pas. Així doncs, tan el disc com la posada en escena són autèntics recitals magnànims. Obres necessàries gens pesades que reafirmen la genialitat d’una banda amb la trajectòria de Swans.

Una de les altres particularitats d’aquest disc, a més a més, és que Swans recuperen una de les vocalistes originals de la banda, Jane Jarboe ("The Seer Returns"), que aporta un toc femení a l’àlbum amb una veu natural i consistent. El resultat és un disc elegant, la banda sonora perfecta per posar-se una armadura i començar a galopar damunt d’un cavall negre per un bosc ple de boira en una nit de lluna plena. L’elegància de Swans es copsa des de la introducció, amb la progressiva instrumentació de “Lunacy”, un tema que s’eixampla cada cop minut que avança la cançó. És la carta de presentació, un cant ritual pagà que deixa pas a l’esquizofrènia del thriller musical de gairebé deu minuts “Mother Of The World”. Després de l’impàs, entra en joc la brillant astúcia de Swans amb el tema que dóna nom al disc i que s’estructura en una peça operística intensa que consta de diverses parts ambientals amb una base rítmica constant. Es tracta de jugar amb l’atenció de l’oient i fer valer la seva tesi que dins el caos s’hi pot trobar una estructura d’ordre perfecta. M’atreviria a dir que “The Seer” és una cançó perfecta perquè se t’endú cap a la màgia dels seus paisatges obscurs. El recurs de la repetició rítmica és molt utilitzat en aquesta mena d’assajos musicals, i els Swans l’exploten d’una manera tan genuïna que resulta impossible no deixar-se esgarrapar per les urpes de la bèstia que porten dins. L’agressivitat de temes com “93 Ave. Blues” deixen clar que "The Seer" no és un disc per a principiants, i tot seguit entra una balada mortuòria, “The Daughter Brings the Water”. La segona part de l’àlbum comença amb “Song for a Warrior”, on la preciosa veu de Karen O dels Yeah Yeah Yeahs aporta una escletxa de claror entre tanta foscor. Amb “Avatar” tornen els cants rituals majestàtics, i aleshores s’entra en la intensitat d’”A Piece of the Sky” i “Apostate”, que posen punt i final al disc amb 43 minuts de música dedicats a explorar diverses seccions. Des de l’optimisme de la part final d’”A Piece of the Sky” fins a la força dels carruatges de l’apocalipsi. “Apostate” és un tema de ritme matemàtic i unes atmosferes caòtiques on hi trobem cordes i vents que s’eixamplen i es contrauen amb la força del cor d’una bèstia. Si heu arribat fins aquí és que sou els escollits, el profeta us farà eterns. Arnau Sabaté. [spotify]

3. FRANK OCEAN "Channel Orange"
Def Jam

Com un artista que ha estat sotmès a un nivell de dissecció tan extens durant aquest any, resulta molt difícil que se'ns acudeixi dir alguna cosa nova sobre Frank Ocean que no acabi afegint més farcit a una narrativa biogràfica ja desbordada. Aquest estiu va publicar una revelació desafiant i tendre pel que fa a la seva orientació sexual. Amb aquest gest i el clam que el va precedir, va provocar un canvi de mentalitat en el gènere musical que parteix d'unes arrels més tradicionals i conservadores. Per descomptat aquests esdeveniments funcionen bé per a escriure grans titulars i generar debats, però el que fa tornar a visitar "Channel Orange" una i altra vegada és que és un disc que requereix molt temps si es vol obtenir una idea clara del seu propòsit. Per a mantenir una ambigüitat i sensació de misteri durant el disc, les històries d'un divers repartiment de personatges presenta un entreteixit dels propis dubtes existencials i experiències de l'artista. Els contrasts són evidents quan entre cançons plenes d'ironia burleta i hedonista surten algunes de les cançons més sinceres i desesperades dels últims temps. Cada moment de música en aquest disc sembla explicar, a traves de diverses maneres, la història d'algú que ha perdut una cosa apreciada, tot i que allò mai es queda totalment definible. Les càrregues que provoquen al nostre heroi turmentat a fer la confessió humil de "Bad Religion" igual no són les nostres, però la proclama amb tanta convicció i angoixa consola. Malgrat el seu talent com a compositor i productor sigui innegable, Frank Ocean s'esforça per a no semblar estar per sobre de la seva audiència. Aquest àlbum tracta de buscar i trobar la redempció. Es tracta de reconèixer i transcendir les distraccions de l'aquí i ara, de descobrir alguna cosa duradora. Aquest sentiment s'expressa clarament amb el falset fràgil que porta al cor de l'excel·lent tema "Thinkin' Bout You": “Do you not think so far ahead / Cause I've been thinking about forever?”. En una era on els quinze minuts de fama es considera respectable, és l'alleujament veure que algú s'atreveix a anar més enllà de l'efímer i cap l'etern. Trevor Steward. [spotify]

4. LAMBCHOP "Mr. M"
City Slang / Merge

Kurt Wagner va començar a escriure aquest disc després de la mort de Vic Chesnutt, i encara que les cançons no parlen directament del malaurat cantautor d'Athens, la seva ombra ho enfosqueix tot. La música de Lambchop sempre s'ha caracteritzat, en general, per la idoneïtat amb la introspecció, però aquest "Mr. M" rebla especialment el clau, i el deix de la veu de Wagner que recordava una mica a un somiqueig és ara més clar, mentre les ves a saber si intencionades referències a Chesnutt cauen de gota en gota. És clar que si no fos perquè el disc està dedicat explícitament a Chesnutt i perquè Wagner n'ha parlat a les entrevistes que ha fet, seria heroic trobar-n'hi cap rastre. Com sempre, les lletres de Lambchop són de tall gairebé impressionista i el que hi ha a "Mr. M" no són històries ni diàlegs sinó imatges embellides amb deliciosos versos com "Drinks and goodbyes where had all around / Wine tasted like sunshine in the basement" ("Gone Tomorrow"), "It was good to talk to you while we're cooking / Sounds like we're doing the same thing" ("2B2") o "Remember at your worst when you were single / And at your best you seem to have had better days" ("Buttons"). Els músics de Lambchop sempre han estat recollits entre el millor de cada casa, els membres de la banda tenen un art que els fa experts amb els seus instruments que, agafant de base l'alt-country, ho tenyeixen amb registres i pulcritud sonors que recorden tant al jazz que permet que se'n serveixin com els vingui de gust. Fins ara, sempre jugaven a trapelleries prou alegres (de les més recents, "The Decline of Western Civilization", del disc "Damaged", del 2006; i també "National Talk Like a Pirate Day", d'"OH (Ohio)", del 2008), però a "Mr. M", per allò que dèiem, de trapelleries alegres pràcticament no n'hi ha i les úniques cançons que podrien encarnar el paper són "Gone Tomorrow" i "The Good Life (Is Wasted on Me)", que malgrat tot estan tenyides d'una melangia que cou massa per prendre-les lleugerament. La mateixa "The Good Life (Is Wasted on Me)", que musicalment és de les menys llastimoses, té uns versos tan punyents com "Some friends are gone forever / And sometimes our pets / And then there's that thing with the rest of the world / Just like the hound dog / That begged for his bone". No, a "Mr. M", la gran tècnica dels músics (potser són ells i Wilco els millors músics del circuit diguem-ne indie) serveix per vestir calurosament un llarg lament, una cosa que no ha sorprès ningú perquè sigui, sinó per com és. I tot, amb aquesta veu greu de Kurt Wagner, que sembli que somiqui, sense esperances. Eduard Gras. [spotify]

5. MOUNT EERIE "Clear Moon" / "Ocean Roar"
P.W. Elverum and Sun

"Clear Moon" i "Ocean Roar" són els dos discos que Mount Eerie ha publicat aquest 2012, els primers amb composicions originals des del llunyà "Wind's Poem" (P.W. Elverum & Sun, 2009), tres anys que sense nou material s'ha fet llarg cada cop que dirigíem la mirada cap a la ciutat d'Anacortes, al fred estat de Washington. Mount Eerie és potser la formació (formació, val a dir, on amb prou feines només hi ha Phil Elverum) amb un dels relats, storytellings, menys intencionats però més resoluts dels que hi pot arribar a haver. Des de la dissolució del seu anterior projecte, The Microphones, a la primera meitat de la dècada passada, el seu exili voluntari a Noruega d'on en va tornar amb un fantàstic cançoner sobre la caiguda i recuperació després d'un trauma sota l'inspirat i claríssim títol de "Dawn" (P.W. Elverum & Sun, 2008), fins al desenvolupament ja estable del propi Elverum com a músic, desenvolupant per dos camins paral·lels un repertori frapant. Són aquestes dues vies les que ha materialitzat l'artista nascut a Olympia, també a Washington, la mesurada i implosiva acústica que es pot escoltar a "Clear Moon", i l'explosió de distorsió d'"Ocean Roar", que són paral·leles perquè amb totes dues fa el mateix, cercar i trobar l'atmosfera perfecta per la mateixa classe de sentiments i sensacions instrospectius i recolliment. A això s'hi afegeix que Phil Elverum té una manera de tocar la guitarra i té una guitarra que fa que les seves cançons sonin d'una determinada manera tan característica que és impossible confondre'l. Les primeres notes de "Through the Trees pt. 2", la primera cançó de "Clear Moon", ja anuncien que ara arriba un disc de Mount Eerie, potser dels més inspirats. Si crèiem que calia un exili a una cabanya a la nevada Noruega rural estàvem equivocats. Elverum no es reinventa gens, és sempre el mateix, fent les mateixes cançons, de contacte amb la natura i una societat tecnològica que sembla que no van amb ell. A les cançons de Mount Eerie, si Elverum parla amb algú és amb aquesta natura i amb ell mateix, una natura que respecta per poderosa, com una deïtat tan superior d'on prové el seu aliment espiritual que ell després aboca a les cançons, arribant al punt de ser "Clear Moon" la banda sonora d'un bosc estrany en calma i "Ocean Roar", el soroll d'una tempesta implacable que sembla que s'ho hagi d'endur tot per davant. I a tots dos casos ens avisa que no som ningú nosaltres sols. Robert Albà. [spotify "Clear Moon"] [spotify "Ocean Roar"]

6. TAME IMPALA "Lonerism"
Modular

S'ha convertit el ressorgiment de la música garatge dels anys seixanta en només un passatemps? Mentre el número d'aficionats d'equipament antic i grups nostàlgics puja, resulta cada vegada més complicat interpretar aquest moviment com una veritable aspiració artística i no com una investigació arqueològica. Erròniament, alguna gent s'atrevia agrupar Tame Impala amb aquest lot de musics vintage quan va sortir el seu primer LP “Innerpeaker” (Modular, 2010). Els motius que defineixen el so de Tame Impala estan profundament arrelats a música d'una altra època, però la sensació de llibertat a “Lonerism” fa creure que aquí hi ha un objectiu que té un abast que va més allà de que pensàvem inicialment. La música psicodèlica només fa servir com una plantilla amb la qual el líder, Kevin Parker, treballa. El seu interes no és produir èxits de pop d'una altra època, sinó modular to i textura, i generar energia a través d'alteracions sobtades de dinàmica. Encara que les seves melodies eleven i baixen sense cap esforç, queda clar que el focus d'atenció són els canvis de direcció i ritme que trobem dins el fluir de consciència. Els ganxos d'aquestes cançons representen la sensació de quedar-te embussat dins la teva ment, de parlar-te a soles, i d'esperar una resposta. El títol de disc et pot fer pensar que l'autor es troba en un estat consternat i inútil. No obstant, “Lonerism” mai no ofereix una sensació de autocompassió. Per Kevin Parker, la ment és un pati amb possibilitats incomptables, una cosa per descobrir i gaudir. Trevor Steward. [spotify]

7. ARIEL PINK'S HAUNTED GRAFFITI "Mature Themes"
4AD

Before Today” no només li va proporcionar a Ariel Pink un públic inimaginable, va ser una declaració valent per a mostrar que no era un artista que es podia encasellar còmodament. Aquell disc el va treure de la seguretat de la seva habitació, i amb tots els recursos d'un estudi professional, va produir un disc amb varietat i grandiós. Malgrat el seu èxit amb aquest format, “Mature Themes” es un concepte nou que barreja la música AM Pop amb un surrealisme fosc i violent. La nostra primera experiència d'aquest últim disc va ser la interpretació garratibant de “Baby”, de Joe and Donnie Emerson. Encara que no modifica l'ambient prevalent de l'original, la versió d'Ariel Pink afegeix un element pervers, una reminiscència de “Blue Velvet” o qualsevol altre història lynchiana d'amor. La resta de l'àlbum, fet de una forma més polida que mai, va tocant els patrons recurrents del seu material anterior, però acaba sent un producte bastant difícil d'empassar. El doble cop de “Mature Themes” i “Only in My Dreams” és un apunt sarcàstic i enginyós de la música jangle dels anys 60, i crea l'impressió que el disc serà una experiència lleguera i agradable. No obstant, aquests dos temes són seguits per “Driftwood”, un viatge paranoic i interminable de LSD. Aquestes transicions fan que l'oient sempre estigui alerta, i mai queda clar el veritat estat mental de l'autor. Actualment, com és acceptat revelar tot i la privacitat es veu com una idea passada de moda, fer que el teu procés de creació sigui una cosa misteriosa és una mostra de confiança en el poder dels continguts en si mateix. Trevor Steward. [spotify]

8.  BEAK> ">>"
Invada

Molt més heterogeni que el sorprenent debut, de títol homònim, aquest impronunciable ">>" de Beak> fa honor al seu títol i edevé una passa endavant d'aquesta formació, que semblava provisional, però va sorprendre agradablement traient un nou àlbum que són un bassal d'idees de tres mestres de la música amb la base constant d'una bateria, un baix (molt ben distorsionat, quan cal) i sorolls sintètics que van posar colors i crits de dolor a unes bases feixugues, que es mouen mandroses per camins tortuosos fins que, de cop, anem a parar a les fantàstiques peces més kraut del disc. ">>" s'assembla a l'anterior per ser, en el fons, un disc contingut, ple d'espais, que no silencis, en l'espectre sonor. Els instruments, barrejats entre si, s'aboquen plens d'oxigen que permeten que les lleugerament marcianes produccions de Geoff Barrow, Billy Fuller i Matt Williams passin per píndoles altament digeribles i de gaudi molt alt. Amb aquest segon àlbum Beak> ja no disposen del factor sorpresa que amb el primer disc va deixar meravellat tothom, i potser això es pot arribar a confondre amb un menor encert compositiu. Això, però, queda compensat amb el ja mencionat ampli ventall estilístic, en bona part gràcies als ritmes de la bateria que compta amb un inusual primeríssim primer pla i que, amb el seu so acústic contrasta deliciosament amb l'electricitat del baix i els sons sintètics dels teclats. Això es pot escoltar a ">>" i es va poder veure al juny del 2012 amb una superba actuació de Barrow i companyia al Razzmatazz, en el marc del festival de Portishead, que havien actuat feia una estona al Poble Espanyol i on tornarien a tocar l'endemà. Aquella nit, Beak> van presentar aquest nou àlbum, amb les seves llargues gambades entre un extrem i un altre, fent palesa la seva altíssima perícia. [spotify]

9. THE MEN "Open Your Heart"
Sacred Bones

El reconeixement els ha arribat a aquests novaiorquesos amb el tercer disc, on mantenen les essències i tots els seus ingredients, però ho han intriduït algun aspecte més accessible que, a diferència de "Leave Home" (Sacred Bones, 2011), fa que aquest "Open Your Heart" tingui alguns hits rodons com la cançó que dóna nom al disc. Un reconeixement, d'altra banda, força merescut ja que la seva música encara és digestió complicada, amb unes anades i vingudes i digressions sonores que a estones recuperen els timbres del hardcore més dur, es mulla els peus en la psicodèlia i l'ambient distorsionat dels drones i les concessions les tornen amb crits que remouen estómacs massa delicats. La casa de Sacred Bones hauria de rebre un premi per The Men i per tota la legió de bandes i discos (alguns dels quals poblen aquesta llista) que els darrers anys han estat donant a conèixer i publicant. En el cas de The Men, és encomiable i gratificant veure a aquestes alçades com una banda que experimenta amb el hardcore sense deixar-se constrènyer per l'etiqueta i va fent i explorant, estimant la velocitat, la força i l'agressivitat sense exprémer-les i tractant-les amb una destresa. La prova és que gairebé apareixen tints power pop (com a "Oscillation", un tema que una mica més i tira a l'èpica, i "Please Don't Go Away") i s'entreveuen tantes coses que dir-ne hardcore o punk és massa massa cur. Per fortuna, titllar-los d'arty seria cruel per la falta de postura que tenen i que, avui en dia, l'arty pràcticament exigeix. No, només és rock i guitarres que volen anar una mica més enllà a veure què hi troben. [spotify]

10. CHROMATICS "Kill for Love"
Italians Do It Better

Qui sap si va ser primer l’ou o la gallina, o va ser la mítica "Drive" que va marcar un abans i un després amb la terminologia, que no va tant desencaminada a definir el so de “Kill for Love”, el segon àlbum de Chromatics. Anem per parts. Probablement a aquestes alçades qualsevol seguidor del gènere ja s’ha familiaritzat amb l’”Under Your Spell” de Desire, que evidenciava la gran tensió sexual entre Ryan Gosling i Carey Mulligan en un ascensor minúscul, i on el so de fons carregava l’escena amb més densitat que no pas el (esperat) petó dels protagonistes. Aquest va ser el tret de sortida de Johnny Jewel, membre de Desire, de Glass Candy i Chromatics, responsable del segell Italians Do It Better i principal artífex d’aquest so particular, del qual l’italo disco, els sintetitzadors i aquesta barreja entre èpica i foc lent en són els principals manufacturers. A aquestes alçades, hom sap que la revisió dels sons precedents, si està ben feta, pot ser un avantatge més que un inconvenient, i que les comparacions no sempre són una càrrega si el producte és interessant. “Kill for Love” sona a moltes coses que ja hem sentit abans (feu una escolta al monumental “Hurry Up, We’re Dreaming” d’M83, per exemple), però ho fa amb una manca de pretensió i una clara consciència que reinventar i trencar no és tan fàcil com sembla, però aportar quelcom nou en una base prefixada no ha de ser necessàriament un hàndicap. Podríem dir, doncs, que la principal virtut del nou disc de Chromatics és, precisament, la seva humilitat. Lluny queden els focs artificials dels noranta, de les revisions dels noranta de l’any 2008 i de les revisions de les revisions dels anys que han vingut després. “Kill For Love” és un àlbum honest, detallista, més aviat una obra d’artesà que un producte envasat, que desafia la tendència i el temps (els anys em donaran la raó) i que, per tant, es pot situar en una espècie de llimbs que li permetrà sonar sense semblar mai caduc o desfassat. Prova d’això són els temes “Back from the Grave”, “Streets Will Never Look the Same”, o “Running from the Sun”, on la nuesa convida a deixar-se fluir en aquesta densitat on res és exacte i res és clar, on passat-present-futur conflueixen en un mateix punt indeterminat. “Into The Black”, versió de l'original "Hey Hey My My (Into the Black)" de Neil Young duta al seu terreny que obre l’àlbum i convida discretament a endinsar-se a les profunditats d’aquest univers on l’imaginació és el principal convidat, on la nit confon, i la llum és fàtua.

“Kill for Love” és un àlbum difícil de catalogar, perquè les etiquetes es desenganxen en aquesta esfera suada, humida i sofocant. És pop sofisticat, d’un postmodern acceptable, que desdibuixa les línies establertes i que per tant es permet a sí mateix contruir-se al llarg d’aquests noranta minuts de metratge sense repetir-se o refregir-ne cap influència. En aquest sentit, Chromatics han aconseguit, com ho van fer The xx fa un parell d’anys amb el seu disc de debut, traçar una harmonia perfectament enllaçada entre sons i cançons, tot vessant intel·ligència i ànima, i, sobretot, amb l’autenticitat suficient per colar-se a tots els espais que el 2012 ha deixat lliures. Perquè “Kill for Love” inunda poc a poc l’espai buit que els seus precedents havien deixat, qui sap si veient-ho venir; com el colofó final d’un so que, com ara s’evidencia, estava encara per completar. El temps ho dirà, però sembla que aquest cop tenim un clàssic entre mans. Carlota Surós. [spotify]

11. JAPANDROIDS "Celebration Rock"
Polyvinyl

Celebration Rock” és el resultat de lliurar-se al màxim i portar el cos a un estat anormal; de cridar fins que tinguis la veu tan ronca que no pots dir una paraula més. El cantant de Japandroids, Brian King, està inquiet i llest per enfrontar-se als dimonis que el turmenten. Però què són aquests dimonis? No està clar. Podria estar-se rebel·lant contra una societat que li sembla opressiva, o contra una vida que no estava destinat a viure. El que és inqüestionable és l'efectivitat d'aquesta col·lecció de cançons per a esvalotar els multituds. Cançons com “Younger Us” i “Fire's Highway” funcionen com a declaracions de guerra, volen inspirar a altres a assolir la grandesa. El seu format d'utilitzar només guitarra, bateria i veu corre el risc d'acabar sonant repetitiu, però “Celebration Rock” fa el contrari. Queda com una espurna per encendre un foc a l'interior de tos nosaltres. Trevor Steward. [spotify]

12. MAC DEMARCO "2"
Captured Tracks

El quebequès Mac Demarco és un d’aquells fantàstics descobriments que ens arriben gràcies a l’enginy del segell novaiorquès Captured Tracks per descobrir talents musicals i fer-los partícips del glamur de la novetat. N’estic convençut que “2” no serà pas un disc que passi a la història, i molt probablement ningú se’n recordarà d'aquí uns mesos, però és un disc fresc i divertit. És, també, complet en molts sentits. És un àlbum que omple i que aporta originalitat a un format sobreexplotat com és el d’home-guitarra. Però amb la lliçó ben apresa i un emmirallament cap a referents a mig camí entre el glam-rock de David Bowie i la personalitat de Jonathan Ritchman. “2” parla de la quotidianitat d’un paio que ha aconseguit explicar-nos la seva vida amb cançons fresques i riffs primaverals. De les guitarres lànguides de “Dreaming” als puntejos de guitarra new wave de “Freaking Out the Neighborhood", Demarco construeix amb molta personalitat un àlbum carregat de referents que no se’ns fa gens feixuc. Arnau Sabaté. [spotify]

13. PEAKING LIGHTS "Lucifer" / "Lucifer in Dub"
Mexican Summer / Weird World

Tenim una especial devoció per aquest matrimoni de hippies. “Lucifer” ha estat l’excusa perquè acabéssim de confiar en la capacitat hipnòtica amb la que vam descobrir aquell fantàstic primer àlbum oficial per Not Not Fun, “936” (2010) que posteriorment va reeditar Weird World, filial de Domino Recordings. Des d’aleshores, la seva progressió ha estat ascendent i sumen punts per consolidar-se com una de les apostes més rellevants del panorama internacional. L’interès per Peaking Lights rau en la textura de les seves cançons i com han adaptat patrons de música dub al pop i a la psicodèlia, amb la capacitat de crear un producte fresc i original. De principi a fi, la seva música té una capacitat anestèsica sorprenent, el paisatgisme que descriuen ens permeten tancar els ulls i imaginar-nos caminant en una altra dimensió, com una Alícia al País de les Meravelles en el qual se’ns apareixen éssers reals en un entorn oníric, lluny de la realitat. Abans de publicar el disc, el matrimoni Peaking Lights van mostrar-nos les seves influències amb una sèrie de mixtapes que van servir com a carta de presentació d’un àlbum carregat de psicodèlia. Allà hi podíem trobar força referències estètiques del que finalment ha resultat ser “Lucifer”, que fins i tot inclou una mirada còsmica passada pel sedàs de l’ambient el pop i detalls reveladors com la introducció de samplers dels plors de la seva criatura. A finals de 2012 es va editar un fantàstic complement d’aquest disc, “Lucifer in Dub”, que no té cap altre objectiu que el de posar de manifest la importància de la profunditat de les seves cançons. La parella posa l'accent en reinventar el seu propi so per endur-se’l cap a la ingravidesa absoluta. Arnau Sabaté. [spotify]

14. MIRRORRING "Foreign Body"
Kranky

Perquè una col·laboració de dos o més músics sigui fructífera cal que aquests artistes s'entenguin entre si, generin prou química entre ells perquè tot el que surti del local sigui un torrent de creativitat. Potser per celebrar aquesta evident però no tan freqüent casualitat, quan passa un s'excita tant. És el que ha passat entre Liz Harris i Jesy Fortino, dues músiques que malgrat haver conreat gèneres diferents produïen unes obres paral·leles d'usar ambients atmosfèrics per traspassar la pell i arribar als budells. Reconegudes amb els seus àlies artístics, Grouper (Harris) i Tiny Vipers (Fortino), aquest 2012 s'han trobat i de la mà de Kranky ha aparegut una de les joies de l'any, aquest "Foreign Body", amb la signatura de Mirrorring. Amb els papers ben repartits a partir dels currículums de cadascuna, Fortino s'encarrega de l'acústica i Harris dels drones i les atmosferes, amb les parts vocals repartides segons autoria, convertint el paper de l'altra en els ingredients necessaris per fer de "Foreign Body" una obra homogènia que en absolut es pot confondre amb un split. Al segon tall del disc, "Silent from Above", hi ha l'exemple més clar. Sent una cançó clarament de Jesy Fortino, les atmosferes característiques de Grouper van creixent sense fer soroll fins arribar a fusionar-se amb el puntejat de guitarra clàssic de Tiny Vipers, amb la veu de Fortino al capdavant fins que, a la segona meitat, Liz Harris va omplint-ho suaument, molt suaument, de cors. Entre una cosa i l'altra la cançó acaba transformada, enduent-se-la Grouper al seu terreny mentre s'apaga tota guitarra i veu de Fortino. Naturalment aquesta cançó va sortir seleccionada a la llista de millors cançons. La resta d'aquest "Foreign Body" el componen vuit temes més, nou en total, de durada generosa, que van reproduint aquesta genial complementació d'inspirada banda sonora que ha resultat de la col·laboració d'aquestes dues artistes. Eduard Gras. [spotify]

15. GODSPEED YOU! BLACK EMPEROR
"Allelujah! Don't Bend! Ascend!"
Constellation

Algunes veus han dit, amb cert despreci, que aquest nou disc dels vuit canadencs més enigmàtics del panorama post sona al mateix de sempre, com si això fos dolent. Que “ja cansen”, que “no toca”, que “per què”. A mi, al contrari, em sembla d’allò més adient que tornin precisament avui, en aquest fosc i tèrbol 2012, més de deu anys després de la seva darrera referència, i em sembla també molt lògic que ho facin sense modificar massa el seu tarannà. Perquè coneixent la seva obra, estudiant el seu discurs artístic i polític, assistint als seus directes, un percep fàcilment que Godspeed You! Black Emperor no són una banda típica. Que no han vingut aquí a fer el mateix que la resta, i que no es pot valorar la seva música segons els mateixos paràmetres amb els que valoraries un disc de qualsevol altre artista, sigui de la corda que sigui. GY!BE aspiren a fer un retrat ferotge i cru del món que els envolta, fent servir totes les armes que tenen a mà, amb una declarada intenció política i moral. Fan música, però també construeixen universos simbòlics. I aquests universos són grandiloqüents, foscos, impregnats d’épica, farcits d’una estranya llum d’esperança boja. Una claror nebulosa feta de la mateixa matèria que la Història, que la Santedat, que els Mites Fundacionals. I aquest teixit creat, d’alguna manera és inamovible, no canvia, és una bèstia que camina cap endavant marcant el pas de les civilitzacions. És Walter Benjamin i els represaliats polítics, els màrtirs i el dolor dels pobles exterminats. Vist des d’aquesta perspectiva, el nou esforç dels canadencs és doncs un maó més en aquesta escala cap un cel ennovulat per la cendra. Un desig d’ascensió concretat en dos talls de vint minuts (acompanyats de dos interludis de drones perfectament gaudibles per si mateixos) que a alguns semblaran desfasats, anacrònics i pretenciosos, però que per qui això escriu, representen, novament i com sempre, l’epítom de tota música que lluiti, fins a perdre la por al ridícul, per apropar-nos al que hem oblidat que som. Natxo Medina. [spotify]

16. X-TG "Desertshore / The Final Report"
Industrial

X-TG és el nom que s’han hagut d’empescar els membres en actiu de Throbbing Gristle, excepte Genesis P-Orrigde que s’ha desentès totalment del grup (i naturalment tampoc hi és Peter Christopherson, que va morir ja fa dos anys). La data d’edició d’aquest disc pòstum va implícitament relacionada amb la data de la mort de Christopherson, ideòleg de la revisió de “Desertshore” de la nord-americana Nico, inclòs en aquest fantàstic doble àlbum. De fet, el disc inclou molt material enregistrat pel músic, que després de la seva mort, Chris i Cossey es van encarregar de completar amb l’ajut de col·laboradors de luxe, una de les particularitats del disc. Entre els músics i personatges que hi han fet aportacions hi trobem Marc Almond, Sasha Grey o, alerta, Blixa Balgeld d’Einsturzende Neubauten. La revisió de l’àlbum es fa amb molta cura i respecte, i el resultat és fidel a l’original, amb el ritme de l’àlbum que transcorre lúcid i sedant. No podem dir el mateix de “The Final Report”, la segona part i en aquest cas format per material propi de la banda, que ens submergeix en un oceà de foscor on els peixos són taurons martell metàl·lics que colpegen amb força. Vents gèlids industrials arrodoneixen aquesta petita entrega fidel a la carrera de Throbbing Gristle, que m’atreviria a dir que no decebrà als més familiaritzats amb la banda. Arnau Sabaté. [spotify]

17. JOZEF VAN WISSEM & JIM JARMUSCH
"The Mystery of Heaven"
Sacred Bones

"The Mystery of Heaven" és un dels tres discos que aquest 2012 ha reunit el músic holandès Jozef van Wissem i el cineasta americà Jim Jarmusch, juntament amb els títols "Concerning the Entrance into Eternity" (Important) i "Apokatastasis" (Incunabulum), a més d'un disc en solitari de Van Wissem titulat "Arcana Coelestia" (The Spring Press). O sigui que la crisi d'inspiració no és un problema per aquest parell. "The Mystery of Heaven" és, per l'edició a Sacred Bones, el disc que ha tingut una major distribució i difusió pels canals habituals, sense que això faci que es tracti d'un compost senzill d'empassar, al contrari. Fruit pràcticament de la improvisació, l'àlbum és una successió de cinc temes amb una represa i una variació que responen a un compendi de sorolls produïts per la distorsió de les guitarres dels dos músics que s'allunya del minimalisme del llaüt i el medievalisme del músic holandès per entrar d'una hòstia a una modernitat que sembla menysprear amb aquesta fusió de cordes ambientals. Val a dir que la gran gràcia de l'àlbum és intentar trobar aquestes reminiscències medievals que ofereix Van Wissem (en alguns passatges, prou evidents) en aquest marasme que és "The Mystery of Heaven", on un i altre expremen el que ofereixen els seus instruments, en uns temes llargs, sense concessions al pop, però que, en el fons, disfressa una manera de fer música pràcticament milenària, adaptant allò etern a l'atmosfera permanent del present. [spotify]

18. BEACH HOUSE "Bloom"
Bella Union / Sub Pop

Dos anys després del genialíssim "Teen Dream", Beach House tornen amb "Bloom", un disc molt més vaporós que tots els anteriors, que embolcalla la veu de Victoria Legrand en un onirisme de síl·labes llargues i pulsacions marcades. "Myth", que va servir de presentació, anunciava ja una col·lecció de cançons d’aire romàntic amb capacitat de transportar l’oient cap a paradisos boirosos de color de rosa amb camps florits a la matinada. L’únic tema que s’escapa del to feliç general és "Troublemaker", que recorda al primer disc dels de Baltimore, amb un toc més fosc i melancòlic però que sembla sortit d’una història que acaba bé. La pròpia Victoria Legrand deia que aquest disc és el fruit de l’abstracció de molts sentiments i aquesta qualitat alhora densa i incorpòria es deixa veure en himnes com "Wishes" o "Other People". Beach House han descobert la fórmula de la cançó intensa i bonica, que de manera suau però progressiva arriba fins una mena de clímax eteri de la mà de teclats i d’una veu atípica, greu i casi ronca, que emergeix d’enmig d’una maranya de sons acotonats. "Bloom" és un disc bonic, rodó, però més avorrit que altres treballs precedents, per previsible i repetitiu, que tot i contenir perles com "Myth", "Lazuli" o "Irene" no supera l’anterior àlbum de la parella. Tanmateix, hi ha qui diu que aquest és el millor disc de Beach House fins a la data, un disc en el que finalment es desfan de la necessitat del hit i creen un tot continu i unitari, després de sis anys i tres assajos que l’anticipaven. Una cosa està clara i és que, amb "Bloom", Beach House es destaquen definitivament d’entre els grups que se solen citar quan es parla de dream pop, perquè Beach House és el dream pop i la resta són succedanis. Glòria Guirao. [spotify]

19. TY SEGALL BAND "Slaughterhouse"
In the Red

Ty Segall no és un artista que ve al cap a l'hora de pensar en productors d'àlbums conceptuals. El disc “Goodbye Bread” de 2011 s'assemblava més a una col·lecció de singles que a un producte sencer. Aquest no és el cas de “Slaughterhouse”. Mai divergeix la seva fixació amb The Stooges i altres grups d'aquesta estètica macabra de fuzz-rock. Hi ha una energia instintivament maligna que penetra la cortina de distorsió incessant i angoixada. La combinació inicial de “Death” i “I Bought My Eyes” serveix com un avís amenaçador que aquesta no és una continuació de la línia de música pop dels anys seixanta que havia perfeccionat abans. Aquests dos temes i el ben anomenat “Fuzz War” donen la impressió que a Ty Segall no li interessa gaire proporcionar espai ni temps per a respirar. Millor, la seva aspiració consisteix en ofegar el públic. El més desconcertant de tot és que sembla que se'n deriva satisfacció per mantenir els caps sota l'aigua el major temps possible. Però no vull dir que “Slaughterhouse” no té ànima o moments gratificants. Si l'escoltes més profundament, hi pots trobar una recompensa formidable de melodies enganxoses. No és un disc fàcil d'empassar, però et porta a fer una volta inoblidable. Trevor Steward. [spotify]

20. THE MOUNTAIN GOATS "Transcendental Youth"
Merge / Tomlab

"Do every stupid thing that makes you feel alive / Do every stupid thing to try to drive the dark away". John Darnielle, el nom que hi ha a darrere de The Mountain Goats, va ser pare per primer cop en plena preparació d'aquest disc, i amb aquests dos versos comença la primera cançó, animant algú a superar convencionalismes i a tirar endavant. Més enllà de qualsevol apunt autobiogràfic de missatge de pare a fill, tota l'obra de Darnielle està encaminada a ser una mena d'assaig pop de sociologia. Des dels temps en què l'Alpha Couple -parella real, veïns de Darnielle- era la protagonista de les seves cançons i fins i tot tot el disc "Tallahassee" (4AD, 2003), o passant per aquell tractat sobre superar una ruptura que era "Get Lonely" (4AD, 2006), tots els discos de Darnielle parlen sobre les persones, sobre el seu voltant i sobre ell mateix. Dit així, que sona bastant comú i poc revelador, queda bastant superflu, però en altres paraules es podria dir que aquest músic, que malgrat haver nascut a Indiana i ccrescut a Califòrnia té el Sud americà i Florida a la sang, és un mestre de la psicoanàlisi d'estar per casa. Des de principis dels 90 John Darnielle ja ha escrit i publicat més d'una vintena de discos, una quantitat gens envejable, que naturalment fa difícil de seguir i conèixer sense grans intensius. The Mountain Goats tenen tants discos que es fa difícil conèixer-los però amb agradabilíssimes sorpreses quan l'oient decideix superar un àlbum i endinsar-se en un de nou. Amb aquest marc es fa molt díficl parar l'atenció que es mereix cada nou àlbum i ser prou crítics amb unes noves cançons que tenen unes germanes grans amb qui fa de mal comparar. És "Transcendental Youth" millor que l'immediatament anterior, "All Eternals Deck" (Merge / Tomlab, 2011)?, o "The Life of the World to Come" (4AD, 2009) o "Heretic Pride" (4AD, 2008)? Tant és, tot i que fa molta pinta que sí, recordant aquells discos sencers que no tenien cap daltabaix, com els mencionats "Get Lonely" o "Tallahassee", o aquells cims que van ser "We Shall All Be Healed" (4AD, 2004) i "The Sunset Tree" (4AD, 2005). I ja es veu, mirar més enllà del canvi de segle comença a fer vertigen. D'aquella primera època han quedat coses majestuoses com els grans tractats de la transhumància que eren totes aquelles cançons titulades "Going to...", amb "Going to Georgia" al capdamunt, d'aquella època que Darnielle s'assemblava a Daniel Johnston per la seva poesia del carrer i la grinyolant baixa fidelitat de totes seves gravacions. Ja fa molts anys d'aquella època i ara el compositor trepitja estudis professionals, però l'esperit de les cançons és encara el mateix. Abans de la publicació del disc, fent conya, ell mateix va publicar un post on avisava que l'estrenada paternitat no el faria abandonar la foscor i adoptar un posat cursi. A fe de Déu que no ho ha fet. Eduard Gras. [spotify]

21. TOM ZÉ "Tropicália lixo lógico" (Natura Musical)
22. MENOMENA "Moms" (Barsuk) [spotify]
23. GRIZZLY BEAR "Shields" (Warp) [spotify]
24. KENDRICK LAMAR "good kid m.A.A.d city" (Interscope / Aftermath / Top Dawg) [spotify]

25. LED ER EST "The Diver" (Sacred Bones) [spotify]
26. DINOSAUR JR. "I Bet on Sky" (Jagjaguwar / PIAS) [spotify]
27. GOAT "World Music" (Rocket) [spotify]
28. THE SEA AND CAKE "Runner" (Thrill Jockey) [spotify]

29. SCOTT WALKER "Bish Bosch" (4AD) [spotify]
30. LIARS "WIXIW" (Mute Artists Ltd.) [spotify]
31. WET HAIR "Spill into Atmosphere" (De Stijl) [spotify]
32. WILD NOTHING "Nocturne" (Captured Tracks) [spotify]

33. SPIRITUALIZED "Sweet Heart Sweet Light" (Double Six) [spotify]
34. METZ "Metz" (Sub Pop) [spotify]
35. DEATH GRIPS "The Money Store" (Epic) [spotify]
36. DEATH AND VANILLA "Death and Vanilla" (Hands in the Dark)

37. DIGNAN PORCH "Nothing Bad Will Ever Happen" (Captured Tracks)
38. TOTEKING & SHOTTA "Héroe" (Octubre) [spotify]
39. OFF! "OFF!" (Vice) [spotify]
40. WHITE LUNG "Sorry" (Deranged) [spotify]

41. RYAN TEAGUE "Field Drawings" (Village Green) [spotify]
42. VIVA "Tiempo para la cosecha" (Foehn) [spotify]
43. THE WAVE PICTURES "Long Black Cars" (Moshi Moshi) [spotify]
44. LOWER DENS "Nootropics" (Ribbon) [spotify]

45. P.O.S. "We Don't Even Live Here" (Rhymesayers) [spotify]
46. MELODY'S ECHO CHAMBER "Melody's Echo Chamber" (Domino) [spotify]
47. MIGUEL GRIMALDO "El gato de Schrödinger" (Urano Players) [descàrrega]
48. LOTUS PLAZA "Spooky Action at a Distance" (Kranky) [spotify]
49. DIE HEITERKEIT "Herz aus Gold" (Staatsakt) [spotify]
50. DJANGO DJANGO "Django Django" (Because) [spotify]

Escrit per
#


4 Comentaris:
visit blog ha dit...
?Evidence of cheap air jordans reviews anything.
[url=http://lawsonvbhn.soup.io]visit blog[/url]
01.03.2015, 14:47:33
Donte ha dit...
Kia ora Bob, Will certainly have a look. Good when technology works for the good. We are buttoning down the hatches here as a huge storm approaches Aotearoa. May the gods grant mercy upon the already hard hit people of ChoRhtcsurch.Cheers,irbb
25.07.2016, 13:17:16
Rose ha dit...
<a href="http://krrbegzpd.com">Inmorfation</a> is power and now I'm a !@#$ing dictator.
25.07.2016, 17:49:07
Lilly ha dit...
Aptoiceapirn for this information is over 9000-thank you! http://gigyplaqk.com [url=http://qdyrzydsbth.com]qdyrzydsbth[/url] [link=http://erbauxsy.com]erbauxsy[/link]
27.07.2016, 13:30:16

Publica un comentari








If you have trouble reading the code, click on the code itself to generate a new random code.
 
ALTRES ENTRADES

Amen Dunes, més cap no és menys lisèrgia

Per què serveix la cultura?

Faust, quatre dècades de krautrock a Barcelona

Cohete i Gabriel y Vencerás s'instal·len a l'Heliogàbal

BirraSo: cervesa, molta cervesa bona

Deu raons per no perdre's el concert de Built to Spill

Tot l'arxiu

Wind Atlas

#1 Benvinguts a A Viva Veu

Ho cridem a viva veu. Ens obsessionen la m&

#2 Inspira

Encara recordem el concert d'Inspira com un

#3 Me and the Bees

Me & The Bees és un grup de noie

#4 Nova temporada Cicle A Viva Veu

Ben a prop de complir tres anys, avui prese

#1 2011. Els millors discos d'electrònica

Enguany hem tinguts alguns debats interns e

#2 2010. Els millors concerts

Encara que no ho sembli, la música n

#3 Martí de Riquer in memoriam

"La primera impressió que fa é

#4 #Sónar2013: La selecció artística

Amb el mateix criteri utilitzat en cadascun