Música

Adéu siau, Faraday

Al documental de fa uns anys sobre Creation Records, "Upside Down", hi ha un moment que Alan McGee, el fundador del segell, despotricava contra The House of Love. McGee, que de mica en mica va reforçar i exagerar l'estereotip del show business, no devia acabar de comprendre com un dels èxits del segell s'autodestruïa en l'espiral habitual drogues del rock and roll i acabava per marxar a una companyia més grossa, Fontana.

Res extraordinari, però la deliciosa hemeroteca que és Internet permet dibuixar algunes petites i simples anècdotes que reforcen la història que McGee i The House of Love són enemics irreconciliables en una cosa tan frívola com el pop britànic. Fa uns anys, amb motiu de l'enèsim nou disc d'Oasis, McGee va escriure al seu bloc del diari The Guardian un anunci-article (amb comentaris de lectors divertidíssims) titulat "Why the music world needs Oasis" i amb aquesta sentència a la primera frase: "Turning 48 yesterday, I realised that the only Creation band I still get excited about is Oasis". McGee és un sobrat sempre a punt d'escupir exabruptes d'aquell que va col·laborar a dibuixar la banda sonora de la generació d'un país i mig Occident. No l'excita el primer disc dels Stone Roses, no l'excita Jesus and Mary Chain i no l'exciten els manuals del gènere que va ser l'explosió de la primera època de House of Love, naturalment.

Com que Alan McGee és tan personatge com Pilar Rahola, i ficar-se amb ell no és esport olímpic per poc, tant els comentaris, ja apuntats, a aquell article a The Guardian com el que va córrer a d'altres pàgines és digne de petita menció ja que ve a tomb de tot plegat un petit exemple. Algú va titular, parafrasejant-lo, "Alan McGee, why do you hate The House of Love?" sense tenir ni la més mínima intenció de mencionar en cap moment la banda.

Ara, al 2013, dues dècades i mitja després que The House of Love s'hi posessin, Alan McGee és un senyor escocès carregat de duros a qui la fama, l'èxit i l'encert ja van abandonar de fa temps i que viu de rendes, ben legítimament, no cal dir-ho, com el mateix documental "Upside Down" o aquella columna al diari.

Al 2013, The House of Love ha tret el segon disc després de la reunió del 2005, uns àlbums que per molt que ho vulguin, difícilment arribaran a ser res de l'altre món comparats amb la frescor que quatre ingenus xavals de poc més de 20 anys van endollar abans de gairebé immolar-se a principis dels 90. Pot semblar cruel, però en el fons es tracta de patrimoni i dignitat ben administrades. Les comparacions són ben odioses, sobretot entre el darrer "A Baby Got Back in its Feet" i "Shine on".

Ara, al 2013, The House of Love són un dels principals reclams del darrer Faraday, un festival que s'ha passat una dècada reivindicat el nou i els grups preferits i que ho deixa, esclatant en un nou festival, el Vida, que es presenta aquest juliol i anirà de debò l'any que ve. Guy Chadwick, el cantant de The House of Love, explica en aquesta entrevista com la dona li diu que escrigui, no un llibre, potser només un post a Facebook desvetllant "el que realment va passar". Potser un dia els responsables del Faraday poden explicar amb pèls i senyals anècdotes i interioritats d'un festival que va néixer per emular els germans grans del poble que feia anys que animaven Vilanova. Els que els coneixen saben que són gent que gaudeix de la conversa.

Fer analogies de la trajectòria de The House of Love i el Faraday seria una estupidesa. Agafar la banda com a símbol del Faraday, encara més. Els anglesos són ara una vella glòria que, com ja s'ha dit, administra patrimoni i dignitat amb nous discos sense aquell carisma i el Faraday, com sap el poble, ho deixa al millor moment. El festival de Vilanova ha estat cada any una festa entre amics. Una festa entre amics de mida extragran però, al cap i a la fi, una mena d'anunci de cervesa, per l'aire bucòlic del festival -"el Molí de Mar és el primer cap de cartell del Faraday", diuen sempre els organitzadors del xalet amb jardí escenari de la dècada- alhora que també, al final de la nit és un zoològic d'individus que, al costat de la platja, fa pinta de no haver-se estat de res a l'hora de passar-s'ho bé.

Tot i que, efectivament, tota analogia única amb The House of Love seria indigna de ser escrita, precisament com van fer The House of Love amb la tradició pop que recollien i contribuïen a alimentar de balades boniques i píndoles de pop, el Faraday ha tingut en l'èpica de la matinada i la contenció introspectiva del vespre els dos grans aliats. El que cada nit vilanovina començava com una explosió d'amor i estètica, acabava amb una habitual bacanal de joventut tardana. The House of Love no es van inventar res i el Faraday tampoc, però el Molí de Mar hi contribuïa tant que han aconseguit destacar de la resta.

Fa un any, en tornar de Vilanova i de forma premonitòria, s'escrivia en aquesta pàgina que "passi el que passi, quan el Faraday s'acabi el trobarem a faltar massa. Mirarem de reinventar-lo però la glòria de la joventut de dues nits d'estiu haurà passat i no serà gens-gens-gens el mateix". Aquesta insolència que el Faraday tal com el coneixíem s'haurà extingit podrà ser ben certa, però la nostàlgia no té un fonament real i no s'hi pot fer res.

Encara que per aquestes línies ho pugui semblar, amb The House of Love no faríem un festival en condicions. Com sempre, el Faraday té els millors grups del moment que corren per casa i la minoritària selecció internacional és, allò que dèiem, entre la novetat i els grups favorits, el segell del tast del gurmet, esdevenir els prescriptors necessaris.

Quanta gent haurà pensat que Cass McCombs era del tipus ideal per pujar a l'escenari gros del Faraday? Quanta gent, d'entre el miler i escaig que han passat pel Molí de Mar a l'alba de l'estiu ho ha somiat veient un altre cantautor? Doncs tenien raó. Quants altres ho hauran pensat de Jose Gonzalez? Quants de Junip? Perquè Jose Gonzalez, el que fa uns anys era la gran esperança del folk amb aquells ecos de Nick Drave i Elliott Smith i una cosa escandinava que se'ns escapa serà al Molí amb els seus Junip: més pop, menys suau, però implosiu. Qualsevol podria començar a pensar que tota banda seria perfecta per l'escenari, però s'equivocarien. El matís és a l'ordre dels factors: el Molí és perfecte per la música.

Podia no ser-hi Gary Olson al darrer Faraday? És clar que no. L'home que més cops ha pujat a l'escenari d'un festival que no repeteix grups havia de tornar a Vilanova l'any del comiat. L'home que va venir amb els seus Ladybug Transistor i tant li va agradar que l'any que ve va tornar en solitari i va col·laborar amb més d'un. Havia de ser-hi. De fet un escenari hauria hagut de portar el seu nom. O la zona vip. "Zona Gary Olson". Els símbols cal cuidar-los. Ara vindrà amb Monnone Alone, el nou projecte d'un altre emblema del Faraday. Els vilanovins van acollir la gira de comiat de The Lucksmiths fa uns anys, en un concert memorable on van tocar tots els hits, a mig camí de la contenció del vespre i l'èpica de la matinada, a l'alegria de la nit. Monnone Alone és precisament el nou projecte de Mark Monnone, de la banda australiana. I Gary Olson serà amb ell.

Més. Bill Ryder-Jones, qui fou guitarrista de The Coral vindrà a dir adéu al festival amb la seva prou prolífica carrera en solitari, entre els discos i les bandes sonores que l'amic pareix. Tokyo Sex Destruction, que són de Vilanova però podrien ser de Texas i que, sense ànim de comprovar-ho i d'acord amb la política de no repetir bandes, sembla que mai havien tocat al Faraday. Jonathan Wilson, per la seva banda, té la feina més complicada: ser aquell que deixi empremta a l'hora del vespre. Més val que algú l'avisi que té una feina difícil. Perquè la matinada, sempre menys exigent, estarà assegurada. Sí, tots, moltíssimes vegades, ja coneixem els seus trucs, etcètera, però John Talabot té el que fa falta per garantir l'èpica de la matinada.

La contenció del vespre, l'alegria de la nit, l'èpica de la matinada i la ressaca de l'endemà. El Faraday ha estat això en la màxima plenitud, reivindicant el nou, explicant el petit i records que cada cap podria esbossar: llàgrimes amb Neil Hannon, pell de gallina amb Jeff Tweedy, borratxera amb Joe Crepúsculo i la falta d'alè amb Renaldo & Clara i Juli Bustamante. Agafem les forces que calguin que ens acomiadem. Adéu siau, Faraday.

Escrit per
#


29 Comentaris:
Pablo ha dit...
Fa peneta que ho deixin correr, la veritat.

Ara fa uns anys que no hi vaig, l'últim cop va ser l'any de Nick Lowe, on vaig literalment plorar, l'únic cop que ho he fet a un concert.

A pesar d'haver baixat una mica el nivell del cartell darrerament pel meu gust, aquesta gent son un exemple de fer les coses amb amor i amb dos dits de front.
04.07.2013, 11:51:34
Sydney ha dit...
I genuinely enjoy examining on this site, it has excellent articles. “Never fight an inanimate object.” by P. J. O’Rourke.
Sydney http://unycorn570.typepad.com/blog/2011/09/peek-a-boo-bra-a-great-lingerie-option-for-private-party.html
24.01.2014, 13:17:39
ugg shop new jersey ha dit...
Hilton???Tropicana Double Tree ??72??Flash Sale.
[url=http://modestoelcw.soup.io]ugg shop new jersey[/url]
23.02.2015, 20:05:37
uggs store delaware ha dit...
Certainly worth bookmarking for revisiting.
[url=http://leonelkcbq.soup.io]uggs store delaware[/url]
28.02.2015, 17:48:12
Cheap Jordan Sneakers 23 ha dit...
Over time, the hair will break and even the ends will break
[url=http://NewJordanShoesmgia4.tumblr.com/]Cheap Jordan Sneakers 23[/url]
14.03.2015, 05:00:53
Michael Kors UK ha dit...
<a href="http://www.michael-kors-uk.me.uk/">Michael Kors UK Online</a>Michael Kors UK : Sammy Online - Clothing Designers Bags Accessories Shoes Jewelry Sunglasses Michael Kors Watch outlet, sale, designers, shop, online shopping
<a href="http://www.michael-kors-uk.org.uk/" >Michael Kors UK</a> [url=http://www.michael-kors-uk.org.uk/]Michael Kors UK[/url]
13.05.2015, 03:15:59
Moncler Canada ha dit...
<a href="http://www.sammyonline.ca/herve-leger-c-4_229.html">Herve Leger Canada</a>
[url=http://www.sammyonline.ca/moncler-c-4_200.html]Moncler Canada[/url]
16.05.2015, 00:53:03
Ralph Lauren UK ha dit...
<a href="http://www.sammyonline.co.uk/chanel-c-4_312.html">Chanel UK</a>
[url=http://www.sammyonline.co.uk/ralph-lauren-c-4_261.html]Ralph Lauren UK[/url]
17.05.2015, 23:32:25
Burberry UK ha dit...
<a href="http://www.sammyonline.ca/babyliss-c-4_84.html">Babyliss Canada</a>
[url=http://www.sammyonline.co.uk/burberry-c-4_17.html]Burberry UK[/url]
19.05.2015, 21:05:30
Bose UK ha dit...
<a href="http://www.sammyonline.com.au/tiffanyco-c-4_158.html">Tiffany and co australia</a>
[url=http://www.sammyonline.co.uk/bose-c-4_251.html]Bose UK[/url]
22.05.2015, 20:42:10

Publica un comentari








If you have trouble reading the code, click on the code itself to generate a new random code.
 
ALTRES ENTRADES

Amen Dunes, més cap no és menys lisèrgia

Per què serveix la cultura?

Faust, quatre dècades de krautrock a Barcelona

Cohete i Gabriel y Vencerás s'instal·len a l'Heliogàbal

BirraSo: cervesa, molta cervesa bona

Deu raons per no perdre's el concert de Built to Spill

Tot l'arxiu

Wind Atlas

#1 Benvinguts a A Viva Veu

Ho cridem a viva veu. Ens obsessionen la m&

#2 Inspira

Encara recordem el concert d'Inspira com un

#3 Me and the Bees

Me & The Bees és un grup de noie

#4 Nova temporada Cicle A Viva Veu

Ben a prop de complir tres anys, avui prese

#1 2011. Els millors discos d'electrònica

Enguany hem tinguts alguns debats interns e

#2 2010. Els millors concerts

Encara que no ho sembli, la música n

#3 Martí de Riquer in memoriam

"La primera impressió que fa é

#4 #Sónar2013: La selecció artística

Amb el mateix criteri utilitzat en cadascun