Literatura

Un segle de Pompeu Farra

Com que avui se celebren cent anys de la publicació del manual d'ortografia de Pompeu Fabra que mirava de posar ordre en l'ús del català, el diari Ara va publicar ahir una mena de decàleg a favor i en contra, un segle després, de l'obra de Fabra (disponible en la versió 'premium' del diari digital i en paper, amb el fantàstic títol a la portada del diari "El que va aconseguir i 'lo' que no"). L'article, escrit per Sílvia Marimon i Albert Pla Nualart, demostra de quina pasta relativista-caga-dubtes estan fets: renoi!, tots els encerts de la primera part de l'article no són sinó la cara positiva de la moneda que presenta, també, una cara negativa a la segona part, els fracassos. I aquesta moneda, pel que entenc, es diu Noucentisme: en aquest article de l'Ara hi ha resumits i intensificats tots els arguments típics del favor i en contra del Noucentisme, amb la diferència que ara, al segle XXI, els catalans (que hem anat perdent ànima a mida que passava el temps) només ens creiem els arguments típics en contra del moviment, i no els arguments a favor (que malauradament em sembla que només es van creure ells mateixos).

D'on prové aquesta ràbia, aquest sí-però-no de què fa més de 50 anys aquest país ha fet gala, sobretot entre els "intel·lectualets" més d'esquerres, més desordenats i més pastamoniatos de torn? Em sembla que la raó ve d'aquí: el noucentisme és el primer moviment cultural que es pren seriosament, també, el moviment polític; és el primer que es mulla. Encara recordo el primer cop que vaig publicar un relat polític a A Viva Veu i cert comentari que va arribar: "Des de quan A Viva Veu és un bloc de política?" Aquesta separació tan absurda entre cultura i política (que puc arribar a entendre, d'altra banda, però fins a cert límit) és ja massa estesa, i els seus defensors, segurament, l'utilitzen d'una forma absolutament inconscient, com a mínim, pel que fa als seus orígens. Perquè aquesta separació tan absurda prové del caràcter, també absurd, dels romàntics, una colla de gent que creia en esperits i fantasmes de tota mena, que es suïcidava per amor i que creia que de la terra emanaven uns aires flatulents que definien l'ànima del món perquè (oh, guess what), el món tenia ànima com la tenien les persones.

A Catalunya em sembla que només hi ha hagut dos moviments que s'ho hagin cregut, tot això (després del mateix romàntic, és clar): el modernista (remeto a Josep Pla i a la seva visió lúcida i torracollons de l'estètica del moviment per veure que, si bé Pla és tendenciós, també és cert que el Modernisme és molt fàcilment risible) i el d'ara, plagat de pseudo-Casasses interminables: vés per on, dos moments que em semblen, en alguns aspectes, d'una decadència tan profunda que és millor tapar-se el nas.

El Noucentisme, doncs, va ser el primer que va dir: tot això de l'ànima està molt bé, però l'única ànima que ens acaba ajudant de debò és la que podem veure: el diccionari. Molt eloqüent també sobre això (encara que sigui el pròleg d'un llibre de poesia) és el que escriu Eugeni d'Ors a "La muntanya d'ametistes" de Guerau de Liost: cal agafar la natura, amb totes les seves heures, les espines i les arrels desbocades, i fotre-la dins d'una biblioteca. Aquest plantejament, que és molt visceral (és de l'Eugeni d'Ors!) espanta "le bétail ahuri des humains", en paraules de Mallarmé (és a dir, "el bestiar poruc dels humans"); poeta que per cert no cito ara per lluir-me, sinó perquè parla precisament de tot això, encara que en un altre context: parla de com els humans anem demanant "atzur", en diu ell, l'ideal, com si fóssim rodamons i com alhora en tenim tanta por, de l'"atzur" (malgrat que dit així sembli un resum molt potiner). Deu ser aquesta mena de por que deu tenir algú quan li diuen que és un home extraordinari i elegantíssim mentre ell mateix es recorda mirant pornografia: encara no hem arribat a entendre que això no vol dir que tinguem un cervell desfet.

Així doncs, resulta que el noucentisme (paraula que es repeteix al llarg de l'article de l'Ara moltes vegades), i Fabra com a representant del Noucentisme en la llengua, "era rigurós, i tenia un tarannà positiu [intueixo que de positivisme, tot i que la frase em fa pensar en Fabra com un autor de llibres d'autoajuda] i no impulsiu", però alhora "en lloc d'induir la norma la va deduir", i vinga, anem a fer més jocs d'opòsits que el Marqués de Santillana i Jordi de Sant Jordi.

Deixeu que em centri en els "fracassos" que menciona l'article de l'Ara (a continuació, en cursiva), però, ja que em sembla que és precisament el que més interessa a aquest parell de flams intel·lectuals (li dediquen, fins i tot, una introducció punyent; no en tenen prou amb el nom "fracàs", que em sembla de totes totes excessiu i, ara sí, molt impulsiu):

1. El factor noucentista: culte a l'arbitrarietat. Fabra va fer la seva codificació en un clima estètic i ideològic que creia que la cultura es feia des de les elits i veia en l'arbitrarietat un signe de civilització. D'aquí en deriva un excessiu optimisme sobre les possibilitats d'intervenir en el català del seu temps, sense tenir en compte que, com aviat va descobrir Saussure, una llengua natural és una estructura en què la part és indestriable del tot, i que, per tant, oposa una resistència estructural als canvis.

En efecte, la cultura es fa de les elits, i fins que Catalunya no deixi estar aquesta mania provinciana de la "cultura popular" no anirà enlloc. M'explico: és clar que hi ha cultura popular, entesa com a una cultura més espontània i més lligada a la terra, però una norma necessita lluitar contra el tarannà de les coses, contra el pas del temps i la degradació, que és el present i, per tant, la vida. Una norma és en si mateixa una ficció, una voluntat quasi religiosa de voler aturar el curs del temps i la destrucció: la seva activitat mai no pot ser total, però sí que ha de fer força; una norma és com una estaca que, lligada als malucs d'un pagès, l'ajuda a marcar en terra els límits del seu camp sense permetre-li que pugui córrer, perdent estaques i vestits i de tot durant el camí; una norma és com l'eina que lligada a un bou li fa el pas més lent, mentre ajuda a llaurar el camp. Molt hàbil la citació a Saussure (molt important per a la lingüística, però també mort des de fa força temps): la resistència estructural, en aquest cas, són les ganes del bou de córrer pel prat, deixant tota la feina per fer.

2. L'irredemptisme: allò que estàvem cridats a ser. Fabra veia en l'estàndard (en deia llengua literària) una eina de construcció nacional. I, en algun cas, en lloc d'induir la norma la va deduir; en lloc de partir de l'ús real va partir d'un ús hipotètic: el que ell creia que existiria si el país no hagués estat sotmès tants segles, si la història hagués anat d'una altra manera. D'aquestes normes en deia "innovacions" i solen ser les que avui costen més d'assimilar. És el cas, per exemple, de la caiguda de preposicions.

És cert que Fabra va provar de depurar la llengua, i podríem discutir-ne alguns casos molt concrets: ara bé, llegiu alguna cosa del segle XVI o XVII, i a veure si no penseu que aquella llengua deformada no necessitava passar pel purgatori de Dante (i ho dic perquè Dante utilitza, precisament, una llengua força popular, un toscà bastant de la terra; vull dir que això no s'ha de perdre, i Fabra no ho va perdre del tot).

3. La composicionalitat: la deriva esperantista. La debilitat política amb què es va difondre la norma, pensada per a tots els Països Catalans, feia inviable basar-la en un sol dialecte, com han fet altres llengües de cultura del nostre entorn. Fabra se'n va sortir combinant un cert polimorfisme (diferents formes per a diferents dialectes) amb una tímida composicionalitat (barrejar diferents dialectes en un únic estàndard) que portada a l'extrem hauria creat una llengua artificiosa, una mena d'esperanto. N'és una mostra la inseguretat que provoca l'ús de "per" i "per a". Una alternativa seria acceptar un sistema d'estàndards autònoms fins que hi hagi prou unitat política i de mercat perquè el de més pes esdevingui el d'àmbit general.

No tinc ni ganes de comentar aquest punt: que titllin d'esperantista la norma de Fabra no deixa de ser una imbecilitat. Potser haguessin volgut que en català hagués passat el mateix que en francès: dóna la casualitat que últimament m'estic llegint uns quants manuals de lingüística i de llengua francesa, i a les variacions diatòpiques (dialectes) els anomenen "francès regional" o "variacions regionals", que és com dir "la llengua de la xusma". D'altra banda, la confusió del "per" i "per a" és certa, però en francès tampoc no m'ha quedat gaire clar quan cal utilizar "pour" o "par" (potser això és culpa meva, eh) i a París tothom opta per escriure sempre "pour", com en català, que tothom escriu "per" fins i tot en casos en què en castellà seria "para".

4. El logicisme: el model del llenguatge científic. Per la seva formació tècnica i potser per la desconfiança en la naturalesa que encomanava el Noucentisme, Fabra va voler fer la llengua més lògica del que és; perfeccionar-la prenent com a model la precisió científica. Però les llengües naturals busquen la màxima economia explotant l'ambigüitat just fins on comença a crear problemes reals. L'obsessió fabriana per donar a cada funció o sentit una forma diferent el va portar, per exemple, a enriquir el sistema de combinacions de pronoms febles del dialecte central fins a fer-ne un autèntic malson.

Em remeto al punt 1.

5. L'essencialisme: l'evolució devalua. Aquest defecte ja és més dels fabristes que de Fabra. Les llengües no paren d'evolucionar però quan, intentant buscar la llengua pura, t'has de remuntar al segle XIV, pots caure en la temptació de desconfiar sistemàticament de la mateixa evolució, com si en un estadi pretèrit la llengua ja hagués arribat a la màxima perfecció. Ara bé, per molt que la llengua sigui també un signe d'identitat, no sembla raonable que la vulguem aturar. Si de "se'n du" vam passar al "s'endú" d'"endur-se" algun dia caldrà acceptar que de "se'n recorda" hem passat al "s'enrecorda" d'"enrecordar-se".

I si acceptem que de "s'endú" se n'ha de dir "se'n du"? "No, perquè va a repèl"; sí, però va a repèl de la norma que vosaltres esteu criticant i demostra que en el fons Fabra no era tan "purista" (a mi "s'endú" em sembla horrible però callo i ho accepto; no estic disposat, però, a acceptar l'embarbussament i el pleonasme que algú pronuncia quan diu "te n'enrecordes d'aquell dia?", perquè sembla que te n'hagis de recordar de molts, de dies).

6. L'estàndard restringit als registres formals. Els mitjans audiovisuals han fet de la llengua oral i, en especial, de l'oral espontani una part fonamental de l'estàndard. L'estàndard ja no és, doncs, lallengua literària , sinó una llengua que ha de tenir tots els registres i que cal valorar segons s'hi adeqüi més o menys. Passar del correcte o incorrecte i prou a l'adequat o no adequat exigeix més subtilitat i una mentalitat més oberta.

Així que deuen estar molt contents amb "barco" o "vivenda", quan ja teníem "vaixell" o "habitatge", oi? Pues molt bé, tios, qué tal si em posas un recado a la tv3, la teva?

7. L'obsessió per la interferència. El català no pot haver evolucionat durant cinc segles en contacte amb el castellà sense convergir-hi. Si fiquem convergència i interferència en el mateix sac creem una enorme inseguretat i fomentem la desmotivant sensació que tothom parla malament. És crucial lluitar contra la interferència però tenint molt clar que no ho és allò que està plenament integrat en la llengua, i que certes croades puristes acaben en doloroses amputacions. ¿Ho va ser la del "lo" neutre?

La del "lo" neutre és una "amputació", com diuen aquest parell de flams, que podríem discutir. Es posen molts exemples com: l'alemany sí que té un article neutre! Puc preguntar quin lligam té una llengua com l'alemany i el català? segurament el suahili també podria tenir-ne, d'article neutre, la qual cosa demostraria que hi ha llengües del món que tenen articles neutres i prou. Fixem-nos en alguna llengua propera al català (en gènesi, en origen) i a veure què fem. El castellà sí que el té. Però el francès no el té! Ah, i ara què fem? Tornem a la tradició literària catalana, aquesta tradició en què sempre s'ha basat Fabra, diuen els dos articulistes, i amb la qual s'ha d'anar tant en compte? Doncs anem-hi, vinga, anem al segle XV: jo ara no sé si l'article neutre existia (existia el masculí: "lo rei en Jacme I") però ja estarem fent una cosa que és molt fabriana, segons aquest parell. Si existeix, tot l'argumentari que presenta Fabra com un estudiós obsessionat amb la tradició literària comença a desmuntar-se; si no, la seva defensa del "lo" és estúpida. En tot cas, amb l'exemple del francès queda demostrat que una llengua pot donar Stendhal, Flaubert, Proust, Baudelaire, Mallarmé i l'encantadora veïna de 80 anys que viu al meu replà sense la necessitat de cap article neutre.

Escrit per
#


0 Comentaris:

Publica un comentari








If you have trouble reading the code, click on the code itself to generate a new random code.
 
ALTRES ENTRADES

Amen Dunes, més cap no és menys lisèrgia

Per què serveix la cultura?

Faust, quatre dècades de krautrock a Barcelona

Cohete i Gabriel y Vencerás s'instal·len a l'Heliogàbal

BirraSo: cervesa, molta cervesa bona

Deu raons per no perdre's el concert de Built to Spill

Tot l'arxiu

Wind Atlas

#1 Benvinguts a A Viva Veu

Ho cridem a viva veu. Ens obsessionen la m&

#2 Inspira

Encara recordem el concert d'Inspira com un

#3 Me and the Bees

Me & The Bees és un grup de noie

#4 Nova temporada Cicle A Viva Veu

Ben a prop de complir tres anys, avui prese

#1 2011. Els millors discos d'electrònica

Enguany hem tinguts alguns debats interns e

#2 2010. Els millors concerts

Encara que no ho sembli, la música n

#3 Martí de Riquer in memoriam

"La primera impressió que fa é

#4 #Sónar2013: La selecció artística

Amb el mateix criteri utilitzat en cadascun